COAC TARRAGONA

EDIFICIS

Imatges 11 de novembre de 2021

COL·LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA.  

DEMARCACIÓ DE TARRAGONA

     C. Sant Llorenç, 2022

     Rafael Moneo Vallés 1983-1992
     Ref.: Miquel Orellana Gavaldà - Rubén Heras Tuset (2017) 

     La decisió de construir la seu del COAC, de la Part Alta, no fou una casualitat, sinó una aposta decidida del col·lectiu d’arquitectes per apuntalar la renovació urbana del Centre Històric de Tarragona, que el Pla Integral d’Ignasi de Solà Morales de 1982 -encarregat del primer Ministerio de Fomento- i el Pla Especial de la Part Alta de Lluís Cantallops de 1984 de l’Ajuntament de Tarragona, estaven fent conscients del seu valor.  Alhora la decisió era coherent amb la política dels arquitectes: construcció del COAC Catalunya a Barcelona (1962) i rehabilitació de la Pia Almoina a Girona per a seu del COAC (1983), ambdós arran de les respectives catedrals.

Imatges: 11 de novembre de 2021

     La Junta va presentar a l’Assemblea de la Demarcació (1977) dues opcions, ambdues atractives.  El Castell de Masricard era el millor edifici patrimonial de La Canonja i significava l’equidistància entre Tarragona i Reus.  La Casa del Canonge Casals i la de l’Ardiaca, al carrer de Sant Llorenç de Tarragona seria la primera acció decidida a la Part Alta, arran la Catedral.  Potser per això va guanyar.  Sabíem on, però no qui faria el projecte.  El COAC de Girona havia estat encarregat a tres promeses locals -Cervera, Monner i Pla-, però el recent concurs obert de l'ampliació del COAC a Barcelona -al Carrer dels Arcs (1976)- havia deixat insatisfet tothom.  La Junta de Tarragona va assajar un sistema nou.  Rafael Moneo va resultar guanyador del particular concurs.  Les escrupoloses excavacions arqueològiques -dirigides per Xavier Aquilué- havien confirmat que el fragment del mur del recinte del temple restava intacte i dempeus, des de la cimentació al coronament, dins el solar.  Per això Moneo va decidir posar tot l'edifici entorn seu.  Dues edificacions de diferent crugia -7 metres la grossa i 6,20 metres la petita- tenen l'escala de cargol com a obligat nexe i pivot i acompanyen de llum la sala d'actes -alta, llarga i prima- que fa protagonista el mur.  La tecnologia emprada és senzilla.  Però els murs de càrrega bastits sovint sobre els romans o els medievals i els trespols de perfils metàl·lics i encadellats ceràmics són suport d'acabats de molta qualitat: pedra tallada, fusta i estuc de calç planxats al calent.  Només la darrera planta del cos principal -la biblioteca- té una coberta notòria -de vaixell- i clausura l'edifici solemnement.

Imatges: 11 de novembre de 2021

     Dos patis, un domèstic i l'altre gairebé públic, -plantat com un jardí- ambdós accessibles pel carrer de Sant Llorenç, resolen el desnivell del solar.  Permeten pells il·luminades i sofisticades, sense façanes noves al carrer, que potser la ciutat vella no assumiria fàcilment.  És un edifici valent, en implantació llenguatge, i tant atent a la ciutat com al confort interior.  Les runes romanes o medievals, estan perfectament integrades i són part de la vida col·lectiva, aparentment de manera natural, sense esforç. Confirma que segurament, construir sobre les runes pot ser la millor manera d'integrar-les i fer-les viure de nou.

Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Tarragona

Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Tarragona

Imatge: Carrer Sant Llorenç, 20-22 - 1990 - COAC

GUERRERO, Jordi; Guia d’Arquitectura de Tarragona SXX, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Tarragona, maig de 2018, pgs. 256 a 259

Text: Jordi Sardà Ferran