TARRAGONA CAPELLETES
MARE DE DÉU DEL ROSER
7 d’octubre festa de la Mare de Déu del Roser. Era un dels cultes
tradicionals més populars a Andorra, a Catalunya i a la resta de l’Estat
Espanyol. Però per què era tant
significada aquesta festa? Per què se
celebra el 7 d’octubre? Per explicar-ho
s’ha de tenir en compte el seu origen com a festa pagana, la seva incorporació
en el calendari litúrgic catòlic, la creença en un miracle històric, el culte
mitjançant la creació d’esglésies, capelles i altars i la seva veneració social
fonamentada en la creació de confraries i l’organització de processons. Al llarg d’aquest article es vol donar
resposta a aquestes qüestions a partir d’un recull d’informacions extretes de
diverses publicacions en línia relacionades amb aquest culte i d’altres
informacions procedents del Servei de Patrimoni Cultural d’Andorra.
L’origen del culte: el roser del
mes de maig
L’origen de la festa és molt probablement d’origen pagà i es pot
associar a la plenitud de la primavera quan comencen a florir les roses.
En la tradició grega, la rosa és una de les flors dels déus, nascuda
d'una gota de sang de Venus, en punxar-se el peu amb una espina. Una altra versió dins la mitologia grega la concep
com a inicialment blanca, i es va tenyir de vermell a causa de la sang d'Adonis (en
al·lusió al pas de la llum blanca de l'alba a la rosada de l'aurora). L'associació rosa-sang és present en la
llegenda catalana de sant Jordi i en el símbol cristià de les ferides de Jesús.
En moltes cultures, la rosa és el símbol primaveral per excel·lència. Vinculada des de molt antic als conceptes
d'amor i de bellesa - i especialment la femenina- no ha d'estranyar, doncs, que
el cristianisme associés la rosa amb el personatge femení que encarna
aquestes màximes virtuts, la Mare de Déu. Des dels seus orígens la festa se celebra el 8
de maig. El seu nom prové del mot
'roser', que tant fa referència a la planta (roser) com al rosari en
català.
S’atribueix a sant Domènec de Gúzman, fundador de l’orde dominica,
l’origen d’aquesta devoció i la institucionalització del res del rosari (per
això sovint, junt a les representacions de la Mare de Déu del Roser, hi
apareixen sants dominics com: Domènec, Ramon de Penyafort o Tomàs d’Aquino. El culte i devoció al Roser o a la Mare de Déu
del Roser fins a la fi del s. XVI és limitat als convents dominics i a
llur àmbit d'acció. Malgrat això, sembla que en realitat aquesta advocació fou
introduïda per un sant bretó, anomenat Alain de la Roche, que va viure a finals
del segle XV.
El Roser d’octubre
El trasllat de la festa del Roser al més d’octubre es fonamenta en una
llegenda històrica. El 7 d’octubre del 1571 la Lliga Santa va
guanyar a les tropes turques en la coneguda batalla de Lepant. Aleshores
es cregué que fou per la intervenció de la Mare de Déu del Roser. Així ho declarà el papa Pius V i ho amplià el
seu successor Gregori XIII, que proclamà del dia 7 d'octubre el dia de la Mare
de Déu del Roser.
A partir del segle XVII proliferen les esglésies, capelles i altars sota la invocació de la Mare de Déu del Roser a Catalunya i Andorra i l'existència d'un ofici dedicat a fer rosaris.
El Culte i la devoció
Les creacions de les confraries feren aparèixer en totes les esglésies
un altar i una capella del Roser, quasi sempre afegit a les velles esglésies
romàniques, com a annex, cobert de nerviacions gòtiques amb una clau de volta
amb la Mare de Déu i l'infant envoltats d'un rosari o cercle de roses. La imatge que representa la Mare de Déu del
Roser porta normalment un rosari a les mans i també sol anar guarnida de roses.
La rosa fou sempre la flor típica dels confrares i eren beneïdes i
repartides entre ells pel Roser de Maig, dit també festa de la Rosa.
Una altra forma de devoció a la Mare de Déu del Roser era a través de
les processons. Les grans processons religioses
eren per les festes del Roser i el rosari de l'aurora. Malgrat tot han desaparegut gairebé
completament les confraries del Roser i el seu ric folklore i és una
devoció que ha disminuït palesament davant l'empenta renovadora litúrgica
moderna.
Els goigs del Roser son uns dels més antics i d'abast més general i
conegut:
Vostres goigs amb gran plaer cantarem Verge Maria Puix la Vostra Senyoria és la Verge del Roser. Déu plantà dins vós, Senyora, lo Roser molt excel·lent, quan vos feu mereixedora de concebre'l purament, donant fe al Missatger que del cel vos transmetia, Déu lo Pare que volia fóssiu Mare del Roser. Del Sant ventre produïda la planta del Roser verd, fou de àngels circuïda i servida amb gran concert, i restà pur i sencer vostre Cos amb alegria, quan parís en la establia lo Celestial Roser.. Tradicionalment, s'invocava:
“Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, però si el just per viure bé”.
La devoció del Roser a Andorra
La Contrareforma dona a les devocions marianes (Mare de Déu del Roser,
Immaculada Concepció, Mare de Déu del Dolors, del Remei o del Carme, .) un gran
protagonisme i, per això, són presents a totes les parròquies andorranes. A les
parròquies de la Massana i Ordino encara se celebra aquesta festivitat.
A Canillo antigament durant el dia de la Mare de Déu del Roser és
portava a terme una processó que sortia de l’església, passava pel carrer major
de Canillo i arribava fins el pont de Santa Creu, la qual organitzava la
confraria del Roser.
La Cadireta i la imatge de la Mare
de Deu del Roser a Canillo
A l’església parroquial de Sant Serni de Canillo és troba una cadireta
processional barroca, dedicada a la mare de Déu del Roser . És una cadireta
característica del segle XVII, tallada en fusta, policromada i daurada, que
presenta columnes dòriques amb el fust tallat en punta de diamant, volutes i
decoracions a base de caps d’àngels i pedres de colors. Consta d’un tabernacle, a l’interior del qual
hi ha la imatge de la Mare de Déu del Roser, dempeus, amb el Nen Jesús al
costat esquerre. La Mare ha perdut el
rosari, que és un dels atributs que la identifiquen (etimològicament el rosari
designa una corona de roses i sovint les denes del rosari es representaven com
a roses blanques i vermelles) i també pot portar un ram de roses. El Nen duu la
bola del mon a la ma esquerra i amb la dreta, beneeix. Totes les parròquies devien tenir la seva
cadireta processional amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, però en
l’actualitat només se’n conserven tres i només la de Sant Serni de Canillo i la
de Sant Iscle i Santa Victòria de la Massana es conserven completes (tant la
imatge com el tabernacle), ja que la de Sant Corneli i Sant Cebrià
d’Ordino, només conserva el tabernacle.
.jpg)
Com passa amb la majoria de festivitats religioses aquest culte s’ha perdut i ara són només un record llunyà, que fins i tots algunes persones grans ja no recorden haver-lo celebrat. Per sort les festes dels rosers de la Massana i Ordino, de forma més lúdica que religiosa, tornant als seus orígens pagans, ens recorden que aquesta festivitat va ser molt important al llarg del temps i li donen pervivència encara en els nostres dies. Tot i que la celebrin al més de juliol.
Domènec Bascompte Grau - Historiador i arxiver del Comú de Canillo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada