ESCULTURES PÚBLIQUES I MONUMENTS
ESCULTURES FINS A 1938
%20Publicado%20en%20TEI%20y%20MYMA%20el%2017-09-2021.jpg)
El rei Jaume I (Montpeller, 1208 -
València, 1276) fou anomenat El Conqueridor perquè durant el seu regnat es
conquerí Mallorca, Menorca, Eivissa, el País Valencià des de Morella fins a
Xàtiva, i fins i tot també Múrcia, que oferí al rei de Castella. Impulsà el comerç amb els pobles del nord
d'Àfrica, i amb el matrimoni del seu fill Pere amb Constança de Sicília, inicià
l'expansió per la Mediterrània. Impulsà, també, la redacció del Llibre del
consolat de mar, que fou el primer codi de costums marítims. Protegí els jueus, les reformes monetàries i
el moviment jurídic, i intervingué en l'estructuració i cristal·lització
d'institucions cabdals de caràcter polític i administratiu. A tots els Països Catalans es venera la seva
figura com la del plasmador de llur definitiva personalitat.
Als inicis del segle XX es projectà la construcció d'un mausoleu per acollir les despulles del rei que es trobaven a l'interior de la catedral de Tarragona, i des de l'any 1992 està ubicat en un dels patis de l'Ajuntament. Per la seva monumentalitat i la seva singularitat és una de les més importants mostres del modernisme català i, al llarg de la seva història, s'ha proposat col·locar-lo en diversos llocs de la ciutat, com a monument al més gran dels reis de la Corona catalano-aragonesa.
Els antecedents de la construcció del
mausoleu els trobem a l'any 1835, quan es profanaren les tombes reials de
Poblet i s'escamparen pel temple les despulles dels monarques. Mossèn Antoni
Serret, rector de l'Espluga de Francolí, les va recollir i va identificar les
que podrien pertànyer a Jaume I per la seva grandària, basant-se en la crònica
de Bernat Desclot que deia que el rei era major que altre hom un palm. Les restes foren custodiades a l'església de
Sant Miquel de l'Espluga, després al Govern Civil de Tarragona i, finalment,
passaren a la capella del Corpus Christi de la catedral. Aleshores, aprofitant fragments de panteons de
Poblet, es feu una tomba per acollir el suposat cos de Jaume I que es col·locà
el 7 d'octubre de 1856 al rerecor. Es
volia construir un altre sarcòfag per la resta de despulles reials, però de
moment es guardaren en una urna de fusta a la capella del Corpus. Cinquanta anys després, la Comissió de Festes
de l'Ajuntament, la Comissió de Monuments de Tarragona i la Societat
Arqueològica, promogueren la construcció del segon sarcòfag, tal com queda
reflectit a l'acta de la Comissió de Monuments del dia 5 de maig de 1906, on es
va proposar “el traslado a sitio decoroso de los restos de los reyes de Aragón,
reinas e infantes, procedentes de los Panteones reales de Poblet, a cual fin
podria construirse un sarcófago que hiciera pendant con el existente en la
Catedral que guarda los restos del rey D. Jaime I, también de aquella procedència”.
L'acta també diu que s'hauria de “solicitar
la oportuna autorización para realizar por cuenta del Estado el sarcofago que
se interesa.”
.jpg)
Quan la subvenció de l'Estat fou aprovada,
se li encomanà l'obra a Lluis Domènech i Montaner. L'any 1908 l'arquitecte va presentar un
projecte per construir dos panteons que es col·locarien al creuer de la
catedral. Ni l'Arquebisbe ni el Capitol
no acceptaren l'emplaçament i, després d'un ampli debat, va prevaler l'opinió
de l'Arquebisbe, de fer un sol panteó, el del rei Jaume, i situar-lo al
rerecor, simètricament al ja existent. L'any
1912 s'anuncià que el mausoleu de Jaume I podria estar dins la capella del
Baptisteri, mentre que les altres despulles reials anirien al sarcòfag que
aleshores acollia les del Conqueridor. No
es va acceptar tampoc aquesta nova ubicació, ni la de la capella de Santa
Llúcia que es va proposar posteriorment. A la premsa de l'època es pot fer un seguiment
de la polèmica sobre l'emplaçament i de les critiques a l'estil modernista del
mausoleu que, segons els seus detractors, quedava molt lluny de la senzillesa i
la serenitat clàssiques.
El 1923 mori Domènech i Montaner i el seu
fill, Pere Domènech i Roura, es feu càrrec d'acabar l'obra. L'any següent arribaren a Tarragona les
primeres peces i sembla ser que el 1927 ja estarien quasi totes llestes; el 10
de gener d'aquell any el marbrista Narcís Gosch i Boix escrigué una carta
demanant la liquidació dels treballs que se li devien. Aquest escultor,
veritable autor material del monument, seguia reclamant el 1930 el cobrament
dels treballs i les despeses d'emmagatzematge al seu taller de Barcelona;
lamentablement, encara es va veure obligat a demanar, sense cap resultat
positiu, la resta del pagament en una darrera carta de 25 d'agost de 1936, ja
esclatada la guerra, que va adreçar al president de la Generalitat, perquè
suposava que l'Estat havia traspassat al govern català el pressupost de l'obra.
El
mausoleu, tal com el tenim avui, és un monument funerari de grans dimensions,
construït bàsicament en tres cossos: la base, el sarcòfag i el baldaquí. Fa uns nou metres d'alçada, sis de llargada o
profunditat i tres en la part frontal. El
basament és un gran podi de pedra calcària de color granat que recorda el
pòrfir dels sepulcres tardo-romans, com el del rei Pere Il a Santes Creus. A l'extrem superior s'hi representen unes
ones, a sobre de les quals navegaria el vaixell mortuori. És la més sòbria de les tres parts del
monument, de la qual destaquen decorativament els quatre segells reials i els
dos institucionals que pengen de la part superior, tres a banda i banda del
bloc.
El segon cos el forma un vaixell que
simbòlicament transporta la tomba del rei. A l'entorn de Jaume I s'hi havien bastit
moltes llegendes, i en uns moments de retrobament de la identitat de Catalunya,
resultava molt escaient la imatge del vaixell que igual podia endur-se les
despulles reials, com era costum entre els pobles nòrdics, que retornar el seu
esperit per redreçar la pàtria. Dins
d'aquesta part del monument hi ha, també, uns elements arquitectònics per
sostenir el dosseret i els pinacles del tercer cos. De fet, el cenotafi ofereix un aspecte d'obra
arquitectònica i és precisament a la tomba on es pot parlar més pròpiament
d'escultura. La nau que al·legòricament
acull el cos del rei, que obrí els camins de la mar a Catalunya, té al davant
una figura femenina com els antics mascarons dels vaixells i sosté amb les
seves mans alçades una corona, feta l'any 1992 pels germans Joan i Vidal
Blázquez. A la popa, un àngel du una
senyera de bronze, i a sobre de la tomba hi ha tres corones que representen els
regnes d'Aragó, Mallorca i València. El
sepulcre està cobert per un tapis de mosaic i a cada lateral tres àligues
bicèfales mostren escuts heràldics del monarca.
El baldaquí és un element que ja s'utilitzava
a les antigues basíliques cristianes i en aquest cas està ornat amb mosaic i
accentua el caire majestàtic del mausoleu, alhora que en reforça la seva
concepció arquitectònica. S'aguanta
sobre tres arcs d'aspecte trilobulat a cada costat, que en recolzar sobre les
finíssimes columnes evoquen els finestrals triforats gòtics. La part davantera i posterior del dosser
recolza també sobre un arc, més peraltat que els laterals, i emmarcant les dues
figures descrites anteriorment, dona la imatge d'un arc triomfal. La part interna té, al centre, un gran escut
de Catalunya i vol simbolitzar la imatge del cel que, hipotèticament, veuria el
rei des del seu darrer llit.
.png)
L'obra dels Domènech no es va arribar a
muntar. Als anys quaranta, la comunitat
de monjos cistercencs va tornar a Poblet i aleshores es plantejà també el
retorn dels cossos reials, que es dipositaren finalment al monestir el juny de
1952, als nous sepulcres fets per l'escultor Frederic Marès. Per tot això, el mausoleu perdé la seva funció
de tomba i restà oblidat en un magatzem de la Seu, a l'antic refectori dels
canonges. El març de 1970 el Capítol el
cedí a la ciutat, per instal·lar-lo a la via pública. Hom pensava que el mausoleu es col·locaria a
prop de la catedral, però es va proposar el Camp de Mart, que aleshores
s'estava urbanitzant. L'any 1976, amb
motiu del setè centenari de la mort de Jaume I, es pensà que caldria fer-li un
monument, o restaurar el que bastí Domènech i Montaner. La decisió final es prengué a les darreries de
1985, anunciant que el panteó, guardat a l'antic Escorxador, presidiria una de
les entrades del futur parc de la Ciutat, a la Quinta de Sant Rafael, que fins
i tot es podria dedicar a Jaume I. Un
any després, els germans Eustaqui i Miquel Vallès i Helena Calaf iniciaren la
restauració. En l'exposició sobre el
resultat dels seus treballs, el juny de 1987, manifestaren que caldria
preservar l'obra de la llum i la humitat, ja que estava concebuda per romandre
a l'interior d'un edifici, i l'aire i el sol provocarien la pèrdua del color i
fins i tot la caiguda de les tessel·les de vidre.
L'any 1988 es tornà a proposar instal·lar el mausoleu a l'interior de la Quinta de Sant Rafael, però tres anys més tard es va decidir fer-ho al Palau Municipal, a l'antic pati de la Diputació que s'estava remodelant. El 15 de maig del 1992 s'inicià el trasllat de les peces, sota la direcció de l'escultor Bruno Gallart i el 19 de novembre, Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, inaugurà el monument, un dels més importants que hi ha a Tarragona.
MEDALLONS I ESCUTS
MEDALLÓ 1: El Rei Jaume assegut en un tron amb una espasa horitzontal a les cames, agafant-la amb la mà dreta i aguantant l'orbe a l'esquerra. El segell porta la llegenda S. IACOBI. VAIG DONAR. GRA. REG. ARAG. COMIT. BARCH.; és a dir: Sigillum Iacobi Dei Gratia Regis Aragonis Comitis Barchinonensis, que seria el mateix que dir Segell de Jaume, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó i Comte de Barcelona. Correspon a un segell catalogat entre els anys 1220 i 1.226 i el seu revers seria el medalló situat en tercera posició a la base.
MEDALLÓ 2: Es pot veure un lleó rampant amb corona i la llegenda SIGILLVM. CONCILII. CESARVGVSTA; o sigui Segell del Consell de Saragossa, un segell molt similar a un que es va oferir als jurats de Saragossa datat al segle XIII.
MEDALLÓ 3: és el revers del medalló 1. En aquest es veu el rei a cavall i es pot llegir: S. DOMINI. MONTIS. PCSVLANI; que vindria a dir Segell del Senyor de Montpeller.
Medalló 4: en aquest cas es veu el rei Jaume sobre un cavall amb el text COMITIS. BARCHI. ET. IIRGELLI. ET. DNI. MONTIS. PESSVL, que equival a Comitis Barchinonesis et Urgelis et Domini Montis Pessulanis, és a dir Comte de Barcelona i d'Urgell i Senyor de Montpeller. És un segell molt semblant a un altre datat el 1241.
MEDALLÓ 5: es veuen uns escuts amb tres pals i envoltant una creu. El text
és S. VNIVERSITATIS BARCH.; o sigui Segell de la Universitat de Barcelona. És
un segell perfectament documentat del 1289.
MEDALLÓ 6: Segell molt similar al segell 1 (el rei assegut amb espasa i orbe), però en aquest cas la llegenda es S. IACOBI. DEI. GRA. REG. ARAGÓ. ET.
MAIORICAR. ET. VALÈNCIA.; és a dir Sigillum Iacobi Dei Gratia Regis Aragonis et
Maiioricarum et Valencie (Segell de Jaume, per la Gràcia de Déu, Rei d'Aragó,
Mallorca i València). Es tractaria d'una recreació d'un segell de1238.
Primer escut: representa Mallorca i mostra un castell al quadrant superior
i quatre barres a l'inferior. No és un escut heràldic correcte, ja que en realitat
és una representació iconogràfica de la bandera de Mallorca.
Segon escut: És blau amb la creu d'Aínsa, que Domènec i Montaner assimila
a l'antic escut d'Aragó, sens dubte fent seves les paraules del rei Joan I
(1348) quan diu que la
Tercer escut: Aquest representa la ciutat de Montpeller, i té els quatre
pals i una rodella de gules. Tampoc és un escut heràldic correcte, ja que no és
l'escut reial de la ciutat, tot i que, en època de Jaume I, apareixia en
monedes tal com s'ha plasmat al fèretre.
Quart escut: Correspon a les armes dinàstiques del sobirà; és l'escut del
Comtat de Barcelona.
Cinquè escut: Aquest presenta la Creu de Santa Eulàlia i és el de la ciutat
de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada