ESCULTURES PÚBLIQUES i MONUMENTS
ESCULTURES ENTRE 1939 i 1976
Aquest capítol comprèn el període que
s'inicia amb l'entrada de les tropes del general Franco a Tarragona, el 15 de
gener de 1939, i es clou mig any abans de les eleccions legislatives de juny
del 1977. A finals dels anys trenta, els
límits urbanitzats de la ciutat eren les muralles, el final occidental de la
Rambla i el port. Al carrer Ramon y
Cajal s'iniciava la carretera que portava a València i al voltant de la Plaça
de Toros i de l'actual avinguda de Rovira i Virgili començaven els terrenys
agrícoles.
.png)
Els bombardejos franquistes sobre Tarragona (1937-1939) van inutilitzar una gran part de la zona portuària, les instal·lacions ferroviàries, la Tabacalera, CAMPSA, i altres petites indústries. Els atacs aeris destruïren un centenar d'edificis i causaren danys a més de cinc-cents. Es pot dir que, més d'una quarta part de les construccions de la ciutat havien quedat seriosament afectades. Són ben il·lustratives d'aquella situació, les paraules del periodista Lluís de Salvador, en marxar cap a l'exili:
“A la Història [...] quedarà enregistrat
el martiri de Tarragona, com un dels casos més característics de la brutalitat
totalitària [...] que ha merescut ser l'objectiu d'una obra sistemàtica de
destrucció per part dels països estrangers que han intervingut a la Guerra
d'Espanya, sense cap consideració al seu gloriós passat i a la seva condició de
ciutat oberta i pacífica”.
.png)
Si els anys de la guerra foren dramàtics
per al país, els de la postguerra ho varen continuar sent, sobretot per als
vençuts, que s'hagueren d'enfrontar a una severa repressió que per a molts
significà l'exili, la presó, o fins i tot la mort. Per a una gran part de la població que va
sobreviure foren anys de por i de foscor, de fam i privacions.
En l'àmbit urbanístic, es començà per intentar
refer tot el que havia estat destruït per les bombes (estació de ferrocarril,
port, edificis d'ús públic, indústries, magatzems...) i donar solucions, al
principi molt precàries, al problema de l'habitatge.
Al llarg dels anys quaranta i cinquanta,
es va aprofitar per fer noves edificacions als solars que havien quedat buits a
causa dels bombardejos i s'emprengueren algunes mesures urbanístiques
rellevants, com l'enderrocament de la caserna de Sant Agustí que anys després
possibilità l'apertura de la plaça de Verdaguer. També es varen construir unes
noves casernes. ara desaparegudes, a l'avinguda de Catalunya i una nova presó a
l'avinguda República Argentina. Seguint
un projecte iniciat el 1933 i aturat per la guerra, es completà la urbanització
dels passeigs de circumval·lació al voltant de les muralles, i es reprengué la
tasca, iniciada també anys enrere, de recuperar part del patrimoni històric
romà (Amfiteatre, Fòrum, Pretori...).
A la dècada dels seixanta a Tarragona hi
hagué un gran creixement del sector industrial i el turisme passà de ser un fet
aïllat a esdevenir un fenomen de masses. Tot això promogué una gran expansió
urbanística: urbanització del litoral, obertura de nous carrers, construcció de
nous edificis, i expansió de la ciutat cap a ponent, on es creen els primers
barris de la perifèria que van ocupant antics terrenys agrícoles.
El tarannà dictatorial del règim marcà
durant quatre dècades tot el que es refereix a la vida del país, fins i tot
l'aspecte artístic. S'ha de dir, però,
que els vencedors de la Guerra Civil tingueren poc interès per les arts en
general. El franquisme intentà crear una
estètica pròpia, feta de línies dures i blocs verticals, amb figures
hieràtiques, fredes, gairebé glacials. Aquesta
estètica es reflectí en molts edificis públics, principalment de Madrid, i en
els monuments commemoratius; l'exemple més paradigmàtic seria la faraònica obra
del Valle de los Caídos.
En l'àmbit català, més que d'art del
franquisme, caldria parlar d'art sota el franquisme, caracteritzat per unes
obres de col·laboració i d'oportunisme, destinades a plaure la classe
governant, amb una actitud d'acostament a un règim que no tenia cap mena
d'afinitat per l'art.
A Tarragona s'aixecaren dues obres de marcada estètica franquista, totalment lineals i sense figures: un monòlit commemoratiu i el Monument als Caiguts. A part d'aquestes, sovintejaren les de temàtica religiosa, on trobem escultures dedicades a sant Joan Baptista de La Salle, sant Pau (dues), el Bisbe Borras, el Cardenal Arriba, Mossèn Serra i Vilaró, i Mossèn Jacint Verdaguer. També s'inauguraren obres relacionades amb el món romà (la Lloba Capitolina, Octavi Cèsar August, Mercuri, el Nen de l'Oca) i amb el folklore (Sardana, Clavé).
%20Publicado%20en%20TEI%20el%2016-09-2021.jpg)
Finalment,
cal esmentar un tipus d'escultura feta “per agradar tothom” que, com tota
l'anterior, entrava dins de la més estricta “correcció política”, segons els
criteris de les autoritats de l'època: la Font del Centenari, Maginet i el
monument al Doctor Ferran. Estilísticament,
l'única escultura “amb força” del període és la que representa Wagner, i cal
dir que, en realitat, era una obra feta seixanta anys abans, en unes condicions
de llibertat creativa molt diferents a les que hi havia sota el franquisme. Aquest és el panorama en què es desenvolupà
l'escultura pública en aquells quaranta anys, i que explica també perquè es
col·locaren unes obres, i no unes altres, als nostres carrers.
GISBERT i CANES, Joan; Tarragona: escultures,
làpides i fonts, Arola Editors, 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada