LA UNIÓ DE LES DUES POBLACIONS
PLAÇA DELS CARROS
Durant la romanització, quan Tàrraco fou
ciutat imperial a partir del segle I, el teixit urbà s’estenia sense
interrupcions des de la part més alta del turó fins al mar. La Part Alta contenia els monuments més
importants: els temples, la gran plaça de representació provincial, el circ. A
la Part Baixa hi havia els edificis d’habitatges i de comerç del port; també el
teatre i, al seu voltant, les termes i altres edificis de lleure.
.png)
.png)
Aquesta ciutat compacta es dissolgué a
mesura que el sistema social imperial s’ensulsia. Cap al segle V, la població començà a
concentrar-se a la Part Alta, dins les muralles romanes, deixant fora les
restes del circ (que no s’incorporaran fins a fer-se la muralleta el segle
XIV). Als inicis del segle VIII, quan el
bisbe Pròsper amb els seus diaques van abandonar la ciutat, s’havia assolit un
mínim històric d’habitants i també d’ocupació del territori. Tota la població s’havia replegat a la Part
Alta, restant, vora el mar, modestos edificis de pescadors i de la molt
disminuïda activitat portuària.
.png)
Durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, hi ha notícies constants del port i de la Marina. El comerç marítim seguia viu. S’hi situaven els edificis auxiliars per desar les mercaderies, els ormeigs de pesca i les eines i materials necessaris per al manteniment dels vaixells. I també els habitatges de la població que hi tenia el mitjà de subsistència: comerciants, mariners i pescadors i les seves famílies.
.png)
Una bona mostra és la ben documentada visita que el rei Ferran fa a la ciutat el 15 de juliol de 1507 amb la reina Joana: «...el Rey i Señor Don Fernando lo Catholich...». La ciutat alta estava empestada, i els reis van sojornar a la Marina, cada un en una casa diferent: Don Fernando a la botiga d’en Bruguera i Joana (coneguda com a Germana de Foix) a l’alberg d’en Joan Dilmes. Els allotjaments no serien sumptuaris, però si suficients per hostatjar els personatges reials, el que deixa constància d’una Marina prou desenvolupada.
.png)
El 1680 Tarragona fou declarada plaça
forta. El que fins llavors era un buit
que separava les ciutats Alta i Baixa, que la minsa població no era capaç
d’omplir, va passar a ser una severa obligació: no es podia fer cap edifici a
una distància mínima de les muralles, és a dir, de la Part Alta fortificada.
Monument a Mercuri a la plaça dels Carros. Al fons. el carrer Apodaca. S'hi veu un grup de comerciants vestits amb indumentaria de finals segle XIX principis del segle XX - Autor desconegut - Inicis segle XX - CITA partir dels treballs del port modernv, a l’inici del segle XIX, la Part Baixa començarà a guanyar importància fins a equiparar-se, en tots els aspectes, a la Part Alta. L’any 1854 s’inicia l’enderroc de les fortificacions de l’actual Rambla Nova, el que facilitarà la fusió de les dues ciutats. L’indicador més eloqüent serà l’obertura del carrer de la Unió del Port que, seguit del d’Apodaca, arriba a la plaça dels Carros.
.png)
El centre antic de la Part Baixa se situà a la plaça formada a la cruïlla dels actuals carrers Reial i Rebolledo. En el plànol de 1797, és perfectament visible el que es coneix per plaza del Puerto, amb un seguit d’edificis notables: la Duana, els magatzems de la Sal, el nou i el vell, altres magatzems, i cases particulars. La nostra plaça dels Carros encara no existia, en el seu lloc es representa un turó que baixa fins al mar formant un roquer retallat. El camí en diagonal de Llevant és el que porta a Barcelona. La connexió amb la Part Alta se situa aproximadament a l’actual carrer dels Rebolledo.
.png)
El 4 de novembre de 1803, el rei Carlos IV i la seva cort van visitar Tarragona. Es va dipositar al mar un gran bloc de pedra simbolitzant l’inici de les obres del port modern. De fet, s’havien engegat uns anys abans amb el projecte del capità de navili Juan Ruiz de Apodaca (1790), que preveia reutilitzar les estructures supervivents del port medieval. Els treballs en curs desmuntaren quantitats ingents de roca i tota mena de pedres, graves i terres necessàries per omplir i anivellar els nous dics. L’extracció de pedra s’inicià a l’actual plaça dels Carros, i, amb el temps, progressarà muntanya endins fins més amunt del carrer de Pons d’Icart i el Balcó del Mediterrani. El projecte d’Apodaca va ser renovat completament pel seu successor, el brigadier de l’Armada Juan Smith, a qui devem la concepció del port modern (projecte aprovat el 1801), i el disseny original de la plaça i dels carrers del voltant. El reconeixement i el respecte de la ciutat a Smith van ser enormes: només cal recordar que en bastir-se el nou edifici de l’Ajuntament i la Diputació de Tarragona (1865), entre les testes de personalitats que ornamenten el remat de la fatxada, només hi ha dos forasters: l’arquebisbe Santiyán i l’enginyer Smith.
.png)
La plaça ha estat, de sempre, un espai
important dins la geografia urbana de Tarragona. Un dels indicadors més visibles és la
diversitat i la quantitat de noms que ha tingut. Ben aviat es va conèixer com la plaza del
Muelle del Puerto, que encara apareixerà en documents de 1848. El nom popular, dels Carros, no necessita
justificació: els carros s’hi agrupaven per anar cap al port. En tallar l’accés a les vies del tren, les
cues es van fer encara més i més llargues, tot esperant l’obertura del fatal
pas a nivell.
%20Publicado%20en%20TEI%20el%2025-03-2022.jpg)
El primer nom oficial va ser plaça del Mar. El 1827, en honor a la visita del rei Fernando VII per posar la primera pedra de la carretera de Reus (coneguda també per Via Amàlia, en honor a la reina), es va anomenar plaza de San Fernando, per bé que sovint apareix en els plànols com Fernando VII. En el nomenclàtor de 1843, serà plaza de Olózaga, per Salustiano de Olózaga, cap del govern d’Isabel II. Durant la Segona República, en morir el president de la Generalitat l’any 1933, s’anomenà plaça de Francesc Macià. Després de la guerra, 1939, plaza del General Sanjurjo. El 1980, amb l’ajuntament democràtic, s’establí oficialment el nom popular, plaça dels Carros.
%20Publicado%20en%20TE%20el%2023-09-2021%20i%20en%20TEI%20el%2025-03-2022.jpg)
1837. Es construí la font i abeurador dels animals, traslladant el que hi havia al carrer dels Rebolledo, davant la Duana. El primer plànol de la plaça que es coneix és de 1861, «Proyecto de reforma de desagüe de la plaza de Fernando VII». El dissenyà l’arquitecte municipal Antonio Gras. El pressupost és de 77.683,89 rals. La plaça està buida, només amb una vorera a cada banda, amb arbres, formant passejos diminuts. El desguàs, és a dir, la claveguera, arribava al mar sense entrebancs, i encara no existien les vies del ferrocarril.
%20Publicado%20en%20TEI%20el%204-01-2022%20i%20el%2025-03-2022.jpg)
Caldrà esperar a 1864 per tenir un
projecte complet de plaça amb el «Proyecto de un paseo en la plaza de Fernando
VII». Arquitecte municipal, Antonio Gras. Pressupost: 37.627,72 rals. Malgrat
que encara no està totalment edificada, ha pres la forma que ens ha arribat:
Llevant, l’espai d’Obres del Port, en part sense edificar. Ponent, entre els
carrers del Mar i del Lleó, la casa del senyor Lloveras; i la del senyor
Corbella, entre els carrers Lleó i Reial, totes dues amb els seus porxos. Nord,
edificis particulars sense especificar, entre el carrer de la Pau i d’Apodaca.
Sud, edifici del ferrocarril. Avui,
encara resten els bancs de marbre d’aquesta urbanització de més de cent
cinquanta anys, que han estat respectats per les successives remodelacions.
L’any 1914, els propietaris dels números
1, 3 i 5 (entre els carrers de la Pau i d’Apodaca) demanaren pavimentar la
vorera amb panot de formigó. El procés
no va ser senzill, amb importants discussions entre l’arquitecte municipal,
Pujol, i els contractistes, per la dubtosa qualitat del material.
L’any 1920, també amb projecte de Pujol, es va posar una bàscula vora la via del tren.
.jpg)
Fins al 1952-53 no es va fer cap altra remodelació de la urbanització de la plaça. Fou obra de l’arquitecte municipal Josep M. Monravà, i, bàsicament, va consistir a separar la coca en dues de més petites, obrint la continuació del carrer d’Apodaca fins al pas a nivell del tren. Aquesta disposició millorava la circulació rodada. S’instal·là una gasolinera a la coca de Ponent. La calçada es va pavimentar amb llambordes de granit; la zona de vianants s’acabà amb paviment de sauló. Monravà va suprimir l’estany que envoltava el monument, substituint-lo per un parterre. Per regular el tràfic, a la cruïlla del carrer d’Apodaca amb el carrer Reial s’hi va instal·lar un podi per al guàrdia urbà.
.jpg)
La plaça es va remodelar de nou l’any 1988, amb projecte de l’arquitecte Josep M. Milà. El pressupost va ser proper als divuit milions de pessetes. Els trets bàsics de la proposta eren: tornar a agrupar en un espai únic la zona de vianants al mig de la plaça, conservant el Mercuri en el seu emplaçament central; pavimentar amb rajola ceràmica i pedra natural el nou passeig; i dotar-lo d’un contundent sistema d’il·luminació, a base de pals de formigó armat connectats per cables metàl·lics d’on penjaven els fanals. L’altre tret important era el banc sinuós continu que travessava la plaça. La intervenció va ser fortament criticada per l’oposició i pels veïns, fent servir, entre altres arguments, que el sistema de pals i cables ocultava el monument. Sortosament, els bancs de marbre del segle XIX van sobreviure a la remodelació. A més, en aquest moment es va preparar l’escultura de bronze del déu Mercuri per substituir la de pedra, que no es canviaria fins a l’any 1993.
L’any 2003, la secció d’enginyeria
municipal (amb l’enginyer Julio Cadenas) seguint les instruccions de l’alcalde
Joan Miquel Nadal, va fer un projecte per desmuntar el sistema de pals i
cables; suprimir el llarg banc de pedra per fer més gran la circumferència
central on reposa el monument; renovar l’enllumenat de fanals clàssics (del
tipus Butsems). El pressupost de la
remodelació va ser de 203.000 €, és a dir, de més de 33 milions de pessetes,
pràcticament doblant el pressupost del projecte de 1988. La construcció estava en plena espiral
inflacionista i els preus pujaven sense control. Faltava poc perquè la bombolla esclatés, l’any
2008. El resultat d’aquest darrer retoc el
podem veure encara avui.
CURIOSITATS
.png)
.png)
POSTALS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada