ESCULTURES PÚBLIQUES i MONUMENTS
ESCULTURES FINS AL 1938
.jpg)
A Tarragona, des que els antics romans hi
deixaren el seu llegat de civilització, hi ha hagut una tradició escultòrica,
les restes de la qual es poden contemplar avui als museus de la ciutat,
principalment al Museu Nacional Arqueològic. A l'època medieval desaparegué el concepte
d'escultura pública i les imatges quedaren vinculades a l'arquitectura, tant a
l'interior, com a l'exterior. Les
estàtues que adornaven els edificis en aquell temps, principalment la catedral,
complien generalment funcions ornamentals i en algun cas també monumentals,
malgrat que fossin circumscrites, la majoria, tan sols a l'àmbit religiós.
.jpg)
L'escultura pública exempta aparegué a
Tarragona amb els corrents historicistes i romàntics del segle XIX. Les primeres obres, una estàtua representant
la Constitució del 1812 i una al·legoria de l'Esperança, realitzades durant la
tercera dècada per Vicenç Roig.
A mitjan de segle, com a moltes altres ciutats, es varen començar a realitzar grans canvis urbanístics. Els enginyers Josep Criviller i Àngel del Romero elaboraren el primer pla d'eixample de la Tarragona contemporània, que s'inicià amb l'enderrocament de la muralla que tancava la ciutat per la línia que actualment formen les cases de la part nord de la Rambla Nova. Els eixos principals d'aquesta planificació foren la pròpia Rambla i el carrer de la Unió, que connectà, des d'aleshores, el nucli antic amb el barri del port. Posteriors plans urbanístics dissenyats pels arquitectes municipals, Ramon Salas i Ricomà (1890) i Josep M. Pujol i de Barberà (1922), ampliaren el de Criviller-Romero en direcció a ponent, establint les bases del que serà anys després l'eixample modern.
%20Publicado%20en%20T.E,I%20el%2020-07-2021.jpg)
.jpg)
Aquests canvis que es comencen a produir a
Tarragona cap al 1850 tenen, una dècada després, repercussió en l'edifici de
les cases consistorials, que es remodela a fons. En redecorar la façana, s'hi col·locaren
diverses peces escultòriques que representen, de fet, el primer homenatge
públic dedicat a personatges de la història local. També s'inaugura, llavors, una escultura
representant Mercuri, en urbanitzar-se l'actual plaça dels Carros, que era la
connexió entre la ciutat i el moll.
La primera escultura d'envergadura que
s'erigeix a la ciutat i que, de fet, representa el primer monument públic, es
dedica a Roger de Llúria (1889). Des del
punt de vista urbanístic el seu emplaçament serveix per emplenar un gran espai
buit a l'inici de la Rambla de Sant Joan i per articular-la amb el passeig de
Santa Clara que encara conservava les restes d'un baluard militar. Artísticament és una gran peça representativa
de l'escultura romàntica europea, que a Catalunya es dedicà a reivindicar les
figures històriques, en un moment en què la Renaixença literària maldà per
retornar al país els seus propis signes d'identitat, anorreats per la derrota
militar del 1714.
L'escultura de Roger de Llúria i la de
Mercuri varen fer-se en una època d'auge econòmic de la ciutat, en què les
exportacions de vi i aiguardent li donaren un gran impuls demogràfic, econòmic
i cultural, amb reformes urbanes i noves construccions.
Tot això propicià, fins i tot, la creació
de societats recreatives i culturals com El Circulo Literario, El Ateneo
Tarraconense para la Clase Obrera, i L'Àncora.
Llevat de la creu de Sant Antoni, que
constitueix una obra singular, les altres escultures foren realitzades entre el
Trienni Constitucional de 1820-1822 i la Guerra Civil de 1936-1939. Al llarg d'aquests cent vint anys, el panorama
polític espanyol experimentà multitud de canvis que afectaren, lògicament, tots
els aspectes de la vida ciutadana, entre ells l'urbanístic.
.jpg)
.jpg)
Aquesta primera
part finalitza el 1938, coincidint amb els darrers mesos de la Guerra Civil. Set anys abans, en produir-se la proclamació
de la Segona República, s'havia pogut inaugurar l'estàtua dedicada als Herois
de 1811 que, per a molta gent, és el monument més important que hi ha a
Tarragona.
GISBERT i CANES, Joan; Tarragona: escultures,
làpides i fonts, Arola Editors, 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada