TARRAGONA: ESCULTURES, LÀPIDES i FONTS
ESCULTURES PÚBLIQUES i MONUMENTS
.jpg)
%20Publicado%20en%20TEI%20el%2019-03-2022.jpg)
En termes artístics, s'anomena monument a les obres arquitectòniques o escultòriques erigides en homenatge a unes persones o a uns fets memorables. Les piràmides d'Egipte son un dels monuments mes grans mes coneguts i més antics del món, i també ho són els mausoleus, els arcs de triomf, les columnes commemoratives i gran part de l'escultura clàssica.
Al llarg de la Historia, sempre s'han
construït monuments per ordre dels governants, mentre que els erigits per
voluntat popular gairebé no existeixen fins ben entrar el segle XX. A la Grècia clàssica s'aixecaven estàtues als
déus i d'altres personatges de la mitologia, però també se'n dedicaven a polítics,
filòsofs. herois i atletes. L’antiga
Roma segui aquesta tradició i s’emplenaren carrers i edificis d'escultures. Tal vegada, el cas més conegut sigui el de
Cèsar August que, en assolir el poder, es feu representar en nombroses obres escultòriques
que volien ser l'exponent del nou culte a l’emperador que ell mateix instaura.
Amb la fi de l'imperi Roma, desapareix
pràcticament l’estatuària pública i durant l'Edat Mitjana la major part
d'escultura serà religiosa i s'ubicarà als temples. Al final d'aquest llarg període apareixeran obres
de tipus funerari, dedicades principalment als reis, als nobles i als alts
càrrecs eclesiàstics.
L’escultura pública, tal com la coneixem
avui, no es concretarà fins a l'arribada del Renaixement, i serà a la península
italiana on trobarem les primeres mostres que s'inspiraran en el món clàssic. El nou esperit humanista fa erigir una gran
quantitat d'obres amb intencions didàctiques i alhora ornamentals. Els estats italians aixequen monuments als
seus condottieri, basant-se en els vells models romans com l’estàtua eqüestre
de Marc Aureli, i els grans personatges que detecten el poder, sobretot els pontífexs
romans, es fan aixecar monuments funeraris. Posteriorment, a l'època del Barroc, els
monuments voldran realçar més que mai l'essència del poder i alhora esdevindran
elements articuladors d'unes primeres planificacions urbanístiques. Dins d'aquest context, als models escultòrics
ja habituals s'hi afegeix la construcció de grans fonts ornamentals.
El Romanticisme és el gran moment de
l'escultura de tipus monumental. Tot i
que les representacions de monarques i polítics segueixen ocupant els
pedestals, també es recuperen altres figures de la història, molt idealitzades,
i apareix una nova classe d'escultura que es dedica a destacats personatges de
l'àmbit de les ciències i de les lletres. És, en general, l'època en què s'aixequen més
monuments, sobretot a les grans ciutats, que apleguen una major quantitat
d'estàtues, i concentren les figures més emblemàtiques al centre de les grans
places i en punts crucials de l'entramat urbà, mentre que reserven altres
escultures per omplir jardins i espais urbans de menys circulació.
Actualment, no es dona la mateixa
importància que abans als monuments, i la població no sent tanta admiració per
les imatges públiques. Malgrat això, la
proximitat real als temes representats i la relativa modèstia de les seves
dimensions i dels materials emprats fan que hom els aculli amb més naturalitat
i els acabi acceptant com uns elements habituals de la geografia local.
.jpg)
.jpg)
Tarragona i el seu entorn estan plens
d'obres arquitectòniques que es consideren monuments, es interessant fixar-se
principalment en les obres escultòriques de carrer, desvinculades d'edificis. En parlar d'elles, es poden fer moltes
reflexions. Tal vegada la primera, sigui
la de qüestionar-se si hi ha un patrimoni prou important per intentar-hi un
estudi. Certament sí que hi és. S'ha de tenir en compte, però, que les ciutats
que detecten una capitalitat acullen i concentren una major presència
d'estàtues dedicades als principals personatges del país, i aquest no és el cas
de Tarragona, on les seves escultures públiques no són massa nombroses i, amb
poquíssimes excepcions, no tenen una gran envergadura. Totes elles, però, són un important referent
per als tarragonins ja que formen part dels signes d'identitat locals i, a
través de la seva presència, podem trobar les “claus” que ens ajudin a
interpretar la realitat històrica.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
La dependència de Catalunya envers l'Estat
espanyol ha condicionat que, durant llargues èpoques de la nostra història, no
es poguessin dedicar estàtues a molts personatges d'àmbit català. Per aquest
motiu, en l'àmbit local també es pot parlar d'escultures que no s'han erigit
perquè eren incòmodes a les autoritats, mentre que altres que foren imposades
per la força reberen la indiferència de molts ciutadans. Val a dir que la recuperació de les llibertats
democràtiques, el darrer quart del segle XX, ha comportat un canvi
importantíssim, però tampoc no s'ha arribat a incomodar els anteriors
governants. Per això s'explica que tot i
que un ciutadà tarragoní (Estanislau Figueras) arribés a presidir la Primera
República espanyola, i un altre (Rovira i Virgili) presidís el Parlament de
Catalunya, tan sols tinguin el testimoni públic d'una làpida i la dedicatòria
d'un carrer. Per això s´han d’incloure
les làpides commemoratives, perquè malgrat la seva humilitat material,
constitueixen un autèntic homenatge i una prevenció contra l'oblit.
GISBERT i CANES, Joan.- Tarragona: escultures, làpides
i fonts, Arola Editors, 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada