FONTS DE TARRAGONA
.jpg)
Des dels seus orígens, un dels problemes
de Tarragona ha estat la manca d'aigua potable. Sobre el tossal on se situaren els primers
pobladors no hi havia fonts i el riu Francolí, el més proper, quedava massa
lluny del nucli habitat; a més a més, calia salvar més de 50 metres de
desnivell per aprofitar les seves aigües.
%20Publicado%20en%20TE%20el%202-02-2022.jpg)
Els antics grecs van heretar tècniques
procedents dels pobles d'Orient i les perfeccionaren construint túnels,
perforant muntanyes i aplicant la tècnica del sifó per travessar valls. Fa dos
mil anys, els romans construïren dues conduccions d'aigua a Tarragona. Una d'elles, coneguda com aqüeducte del Francolí,
recollia l'aigua des de les proximitats de Puigdelfí i la portava a les zones
mitjana i baixa de la ciutat; com a testimoni d'aquella obra ens ha quedat el
Pont del Diable, també anomenat de les Ferreres. Un segon aqüeducte, el més important de la
Tàrraco romana, agafava aigua del Gaià des de la zona del Pont d'Armentera, i
probablement va necessitar construccions sobre arcades de major dimensió i
longitud que les del Pont de les Ferreres. Se sap que, a través d'un dipòsit situat a
l'Oliva, se subministrava aigua a la part més alta de la ciutat.
Segles més tard, amb les invasions dels
pobles del nord, quedaren en desús les conduccions romanes. Després, durant la dominació islàmica,
l'abandonament s'accentuà, i tot i que sembla que en temps d'Abd- el-Rahman III
es restaurà l'aqüeducte, el cert és que anys més tard deixà d'utilitzar-se.
Al segle XII è, els pocs recursos dels repobladors cristians limitaren la disponibilitat d'aigua a l'aconseguida amb les cisternes que tenien la majoria de les cases. Més endavant la construcció d'esglésies i, sobretot la de la catedral, permeteren aprofitar l'aigua de les teulades i fer cisternes més grans. El problema, però, no estava resolt, ja que en èpoques de sequera, l'aigua, mal conservada, acabava per corrompre's.
A través de les Actes Capitulars de la Seu
i de les Actes Municipals trobem nombroses referències a les diverses
iniciatives empreses per pal·liar la manca d'aigua. Les Actes de Repoblament, donades per Ramon
Berenguer III al Bisbe Oleguer el 1117, atorgaven a la mitra tarragonina els
drets sobre l'aigua. Els arquebisbes
exerciren el senyoriu sobre la ciutat i per aquesta raó, i per ajudar a cobrir
les necessitats de la població, el 2 de novembre de 1369, Pere de Clasquerí
ordenà construir un pou a l'indret conegut com El Corral (on actualment hi ha
la plaça de la Font), però les despeses de la construcció varen anar a càrrec
dels ciutadans. El 1438 l'arquebisbe
Domènec Ram determinà utilitzar l'aigua d'aquest pou per a les necessitats de
la ciutat. Quatre anys abans, s'havia
fet un primer intent de construir una conducció de fusta per portar aigua des
de la font de les Morisques (a la muntanya del Llorito), però no va donar els
resultats esperats i es va tornar a intentar, també sense èxit, el 1451.
Els habitants de Tarragona seguien
utilitzant l'aigua de les cisternes i això els creava una dependència total del
règim de pluges i els impossibilitava d'emmagatzemar-la en condicions aptes per
al consum, durant períodes llargs. En
aquella època, l'única font natural, dins de la ciutat, estava al carrer de
l'Arc de Sant Llorenç.
Les obres de la font del Corral no van
començar a donar resultats satisfactoris fins a mitjan del segle XVI è. El 5 de gener del 1519 el Capítol va encomanar
proveir el necessari per a aquesta font, i a l'Acta Municipal del 8 de novembre
del 1520 es comentaren els treballs realitzats. El topònim de plaça de la Font apareix
documentat a partir del 1556.
Tot i aquestes obres, les necessitats de
la població no es podien cobrir amb els pous i cisternes de que es disposava i
l'any 1607 l'arquebisbe Vic i Manrique feu construir una conducció amb
canonades de fusta de pi, des de la Font de les Morisques. Dos anys després, l'aigua va arribar a les
escales de la Seu i es va fer un dipòsit i una font. Per tal que poguessin durar, posteriorment, es
va voler refer les canonades amb pedra i calç, però l'intent no reeixí i pocs
anys després l'obra restava inservible. S'havia
demostrat que es podia portar l'aigua, però calia millorar la seva conducció. Altres intents posteriors tampoc no varen
reeixir, i l'any 1768 encara es presentaven propostes per portar l'aigua del
Llorito al nucli urbà.
https://tarragonavintage.wordpress.com/2019/12/29/plaza-de-la-fuente-ref-14/?fbclid=IwAR1EqROt5RpeDLnrh22rT7mQhw5jZcq6G-EWW6Sc_tIyW1-BstWPKJ6r5EI
A mitjan segle XVIII, l'extracció d'aigua
de la plaça del Corral seguia a càrrec de la ciutat; resultava cara, i sovint a
l'estiu, per causa de les filtracions marines, era salada i no servia per
cuinar. Es recorria encara a la utilització de la que es recollia a les
teulades, sobretot de la Catedral. El
1781 l'arquebisbe Joaquin de Santiyán encarregà a l'arquitecte Joan-Antoni
Rovira la restauració del Pont del Diable i la conducció d'aigües potables a
Tarragona des de la mina que s'havia descobert a Puigpelat i que, amb el seu
gran cabal, ajudaria a resoldre el problema. Es volia aprofitar una part de l'antiga
conducció romana que venia des del Pont d'Armentera i es proposà construir
galeries subterrànies. Els projectes de
Santiyán els conclogué el seu successor, l'arquebisbe Armanyà. L'any 1786 la conducció va arribar a la
muntanya de l'Oliva i, mitjançant un tram provisional de fusta, el dia 25
d'agost es portà l'aigua a Tarragona; l'any següent es construïren els arcs
definitius entre l'Oliva i la ciutat. Finalment, el primer de desembre del
1798, l'aigua arribà al jardí del Palau Arquebisbal i el dia següent, a la
Plaça de les Cols.
%20Publicado%20en%20T.E.I.%20el%2025-08-2021.JPG)
%20Publicado%20en%20T.E.I.%20el%2025-08-2021.JPG)
Francesc Armanyà va fundar un patronat per
a l'administració i govern del servei d'aigües, a càrrec exclusiu dels prelats
de Tarragona. Aleshores, l'Ajuntament
formà una comissió, per fer avinent a l'arquebisbe una possible distribució de
les fonts, per tal d'assegurar el subministrament a tota la població, ja que en
el projecte original una gran part de la ciutat es quedava sense aigua.
%20Publicado%20en%20TEI%20el%2012-08-2021.jpg)
En les relacions entre la Corporació
Municipal i la Mitra no sempre s'arribava a un acord. Les lleis desamortitzadores de Mendizabal
(1835-1836) possibilitaren que l'any 1839 l'Ajuntament sol·licités a la reina
Maria Cristina els drets sobre l'administració i distribució de l'aigua. A través d'una Reial Ordre del 21 de febrer de
l'any següent s’accedí a la petició i el 1843 la Mitra va perdre el domini. Posteriorment el va tornar a recuperar i se
succeïren les accions d'una i altra banda en litigi, fins que el 1872 l'Estat s’incautà
de l'antic aqüeducte, de la mina, i de les aigües de Tarragona. Finalment, mitjançant la Reial Ordre de 19 de
febrer de 1882, l'Estat va cedir al municipi els seus drets sobre l'aigua.
Cinquanta anys més tard, l'elevació d'aigües del pou d’en Franquès, al dipòsit de l'Oliva, permeté augmentar considerablement el cabal de la ciutat. Procedent de Puigpelat seguia arribant l'aigua de la Mina de l'Arquebisbe i de la Mina de les Quadres; aquesta darrera tenia uns privilegis sobre la seva propietat que foren anul·lats per l'Ajuntament republicà el 6 de febrer del 1933.
Cap a finals dels anys quaranta es varen
fer obres per ampliar l'estació elevadora del pou Franquès i es proposà la
recerca de nous pous i mines, tot i que es tenia ben clar que per arribar a una
solució definitiva del problema, probablement caldria la construcció d'un pantà
al riu Francolí. El 1956 s'aconseguí
aigua del pou Boronat i es millorà l'aforament del pou de Monnars i de les
mines de Puigpelat, i per tal de disposar de més pressió, es va construir un
nou dipòsit a la Muntanyeta de Sant Pere, uns vint metres per damunt del de
l'Oliva.
Al final de la dècada dels setanta,
l'increment de la població i, sobretot la creixent demanda de les indústries,
provocà una explotació dels pous més enllà de les seves capacitats i comportà
una salinització dels aqüífers. Això
motivà l'aparició d'un important moviment ciutadà que impulsà la recerca de
solucions. L'any 1978 es convocà un
concurs públic, per tal que el servei d'aigua el gestionés una empresa privada
i s'adjudicà a SAUR. La privatització de
l'aigua també va ocasionar una forta polèmica i, dos anys després, es creà una
empresa municipal mixta, EMATSA, que va començar a actuar a inicis del 1983.
L'Ajuntament hi participa amb un 60% de les accions i SAUR amb el 40%.
L'aigua a Tarragona sempre ha estat un bé
escàs i això es podria fer extensiu a gairebé tot el Camp de Tarragona. L'aprofitament intensiu dels pous provoca,
sobretot a l'estiu, un trencament del mantell freàtic que comporta la
salinització de l'aigua. L'assut del
Francolí i, sobretot el minitransvassament de l'Ebre (1989), han solucionat de
moment el problema, però en el futur s'hauran d'afrontar nous reptes i caldrà
cercar altres solucions que no hagin de passar forçosament per manllevar aigua
d'altres llocs.
.png)
Finalment, per cloure aquesta introducció
general a la història de l'aigua a Tarragona, cal esmentar el descobriment d'un
gran llac sota de la ciutat, a finals del 1996, dins l'anomenada Cova Urbana. La troballa va constituir una gran sorpresa,
tot i que sembla que aquest gran dipòsit natural d'aigua ja era conegut i
utilitzat a les èpoques ibèrica i romana.
GISBERT i CANES, Joan.- Tarragona: escultures, làpides i fonts, Arola Editors, 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada