.jpg)
MONUMENT
ALS HEROIS DE 1811
Aquest grup escultòric, que es troba a la
Rambla Nova, està dedicat als tarragonins que s'enfrontaren a l'exèrcit
napoleònic el 1811 i que, després d'un duríssim setge, patiren tots els horrors
de la repressió. És l'escultura pública més important de la ciutat i al hora un
dels seus monuments més emblemàtics. Per a Julio Antonio, el seu autor, fou
l'obra a la qual dedicà més anys i més esforços de la seva curta vida.
El setge de 1811 és un dels episodis més
dramàtics de la història de Tarragona. Tot el poble col·laborà a la defensa,
àdhuc les dones, i quan el 28 de juny es va produir l'assalt definitiu, la
presa “tingué un caire terrorífic: exacerbats els ànims de la tropa napoleònica
per una resistència tan obstinada, els homes de Suchet es lliuraren a una
brutal matança [...]. Més de cinc mil assassinats, la major part degollats,
seria el resum d'una follia de sang sense precedents a Catalunya.
A partir d'aleshores, van venir més de dos
anys d'ocupació francesa que deixaren la ciutat en una situació de misèria i
fam. El desastre fou tan gran, que fins el 1840 Tarragona no aconseguí d'arribar
a 10.000 habitants, xifra que tenia el 1808.
.jpg)
Durant molts anys, per l'aniversari del setge, es construïren efímers monuments de fusta i es parlà de la conveniència de bastir-ne un com el que tenien altres ciutats. El 1870 el regidor municipal Gregori Oliva feu una proposta en aquest sentit, però no reeixí.
L'any 1889 es feu una recaptació per tal
d'oferir al comte de Rius un àlbum, com a testimoni de l'afecte de la ciutat,
però ell declinà l'oferiment i manifestà el desig que els diners es destinessin
a commemorar l'heroisme dels tarragonins durant la Guerra del Francès. El 1909,
quinze anys després de la seva mort, Joan Ramonacho i Ferran Vendrell,
dipositaris de les 11.000 ptes. de la donació, varen proposar la creació d'un
monument als Herois i sol·licitaren a l'Ajuntament que hi contribuís fins a un
total de 25.000 ptes.; l'obra es podria inaugurar en el centenari del setge, en
un lloc proper on es lliurà el combat més sagnant.
El 24 de desembre el consistori va acordar
erigir el monument i, tres mesos després, sol·licità al Govern la cessió del
bronze i una subvenció de 25.000 ptes., ja que la quantitat inicialment
pressupostada es considerava insuficient. El 13 de setembre de 1910, la
Comissió d'Eixample va decidir aixecar-lo a la Rambla de Sant Joan (actualment
Rambla Nova), a la cruïlla amb els carrers Ixart i Cañellas, i el dia 23, festa
de Santa Tecla, es col·locà la primera pedra del pedestal.
Cinc mesos abans, l'Ajuntament havia convocat un concurs restringit per seleccionar l'obra que hauria d'honorar els Herois de la Independència i convidà a participar-hi els escultors Carles Mani, Anselm Nogués i Julio Antonio Rodríguez. Aquest darrer s'assabentà de la convocatòria abans que es fes pública, a través d'un oncle seu i això li permeté tenir més temps per elaborar dos projectes, un dels quals resultà ser el guanyador.
Si s'observa la primera maqueta del
projecte escollit, es poden apreciar diferències formals envers el monument
definitiu, tot i que el simbolisme és gairebé idèntic. El pedestal seria més
alt i estava pensat posar-hi corones i garlandes. Les figures també es diferenciaven en diversos
detalls de les actuals: la dona havia de portar un vestit com el de les
escultures clàssiques gregues i l'heroi mort tindria un drap cobrint-li el
sexe. La idea inicial era fer una obra
de grans dimensions, en la qual la part arquitectònica tingués molta
importància, com al monument a Roger de Llúria, però es limitacions econòmiques
l'obligaren a pensar en un pedestal més modest i en realçar més la part
escultòrica. El motiu de no poder
comptar amb un pressupost adient era perquè havia estat denegada la subvenció
demanada a l'Estat. Tot i que el
president del Consell de Ministres, José Canalejas, havia proposat un crèdit
pel monument, l'oposició l'havia rebutjat. Ell mateix, en resposta a una carta de
l'alcalde de Tarragona comenta que:
“Las oposiciones todas, y especialmente la
conservadora, estimaron que no debían concederse esos créditos, iniciando una
obstrucción que haría harto interminable el actual periodo de Cortes”
Malgrat tot, el maig de 1911 es treballava
en el pedestal, sota les ordres de l'arquitecte municipal Josep M. Pujol, i els
primers dies de juny arribà a Tarragona Julio Antonio per dirigir les obres i
fer-hi reformes. El dia 28, en
complir-se el centenari de l'assalt de les tropes franceses, es realitzaren
diversos i solemnes actes commemoratius; entre ells, un dels més destacats fou
la inauguració del pedestal, on s'hi havia col·locat en lletres daurades
aquesta dedicatòria:
“Tarragona a sus heroicos defensores en el sitio y sangriento asalto del XXVIII de junio de MDCCCXI”.
Cal remarcar que en aquell temps es referien al monument en parlar del pedestal, ja que com que hi mancava l'escultura, en feia les funcions. L'any següent s'acordà construir una tanca al seu voltant, fins que les figures no estiguessin acabades, per tal d'evitar el seu deteriorament. Posteriorment es va tornar a demanar una subvenció al govern.
.jpg)
El temps va anar passant, i els vocals de
la Comissió del Monument es queixaren a Julio Antonio que el seu treball estava
molt endarrerit. L'escultor argumentava
que l'havia aturat, perquè com que no rebia diners, no podia continuar pagant
les despeses del seu taller a Madrid, ni les de la seva pròpia manutenció. Malgrat tot, deia que es podria acabar en poc temps,
si es garantia la tramesa dels diners pertinents. Com que l'acabament de l'obra es veia llunyana
i s'havia iniciat una polèmica sobre la seva ubicació, l'abril del 1914 es
prengué l'acord de desmuntar els carreus del pedestal i esperar tornar a reconstruir-lo
quan les figures estiguessin acabades.
Monument als Herois 1 d'octubre de 2021
El juliol del 1916, Julio Antonio tenia l'escultura gairebé llesta i, davant de la manca de bronze, proposà passar-la al marbre i policromar-la; argumentava que d'aquesta manera es realçava més el seu aire clàssic. De fet, l'any 1911, el Congrés havia donat conformitat a la concessió del bronze necessari per realitzar el grup escultòric, però després, el Ministeri de la Guerra el denegà, per considerar que es necessitava per fabricar noves peces d'artilleria.
Malgrat totes les dificultats, a l'inici de l'any 1917, es fongué en bronze l'esbós definitiu. Segons aquest, sobre el bloc quadrangular de pedra s'alçaran tres sòbries figures representant Tarragona i els fills que ofrenaren la vida en la seva defensa. La figura que simbolitza la ciutat sosté el fill mort i recorda la tradicional iconografia cristiana dels davallaments i les pietats. En aquells anys, el més usual era fer un monument d'aparatoses al·legories, però l'escultor va triar un model més classicista, al qual incorporà la idea del dolor i del sacrifici. L'heroi mort s'inspira en un dels esclaus que Miquel Àngel esculpí per al mausoleu del Papa Juli II, mentre que la figura femenina guarda relació amb la Venus Mediterrània de Julio Antonio. L'al·legoria de la ciutat manté, malgrat el dramatisme de la situació, una postura vertical, serena i altívola, i vol transmetre, més enllà d'aquell moment d'intens dolor, una actitud de seguretat i de permanència. I com passa amb la més famosa de les pietats de Miquel Àngel, al monument als Herois tampoc no s'ha de qüestionar la relació d'edat entre mare i fill, perquè l'autor va voler mostrar la figura que representa Tarragona eternament jove.
Julio Antonio es queixava que l'escultura
no era degudament valorada pels ciutadans i que havia de seguir reclamant el
pagament dels treballs realitzats i la provisió de fons necessaris per
continuar la feina. La seva mare també
feu diverses cartes, algunes amb un to veritablement patètic, insistint en la
tramesa de diners.
.jpg)
Monuments als Herois de 1811 - 1 d'octubre de 2021L'escultor va morir el 15 de febrer de 1919 sense veure completada la seva obra. Llavors, la Comissió del Monument contactà a Madrid amb Enrique Lorenzo Salazar, deixeble i col·laborador de Julio Antonio, per cercar la forma d'acabar aviat el grup escultòric.
El març de l'any següent, l'Estat va
concedir finalment una subvenció per a l'erecció del monument, en compensació
pel bronze que anteriorment havia aprovat i no havia pogut lliurar. Semblava
que la qüestió econòmica quedava resolta i aleshores es decidí encarregar
fondre l'obra en bronze, tasca que dugué a terme a Madrid la Fundición
Artística Industrial Mir y Ferrero.
L'estiu de 1921, quan ja es veia pròxima la seva definitiva finalització, l'Ajuntament proposà tres possibles llocs on col·locar el Monument als Herois i convocà una consulta popular, no vinculant. Aquests tres llocs eren la Rambla de Sant Joan (actualment Rambla Nova), la plaça d'Olózaga (ara plaça dels Carros) i la plaça Corsini. Entitats, societats i fins i tot diversos centres oficials, participaren en el plebiscit i majoritàriament es decantaren per posar l'escultura a l'indret més proper a on estaven ubicats; tanmateix, els veïns també manifestaren el desig de tenir-la a prop. La proposta majoritària-sobretot pel nombre de vots de particulars- fou la de la plaça d'Olózaga, probablement perquè de totes tres, era la que tenia un veïnat més gran. Entre les altres dues opcions, molt properes entre si i gairebé amb el mateix nombre de veïns, s'escollí la de la Rambla. És significatiu, doncs, veure que el monument gaudia d'una bona apreciació a nivell popular.
En començar l'any 1922 l'obra ja estava acabada i Enrique Lorenzo la va exposar al Museu d'Art Modern de Madrid. Aleshores, des dels sectors més reaccionaris de Tarragona s'organitzà una campanya difamatòria contra el monument i els seus promotors. El diari catòlic La Cruz publicà llarguíssims articles sobre la immoralitat de l'escultura, augurant els més terribles mals si Els Despullats es col·locaven a la Rambla. Proposaven de cobrir les figures amb uns vels o d'aplicar-hi una fulla metàl·lica a faixó de senyera o orla de mantell. El diari opinava que la immoralitat no és compatible amb l'art, ja que aquest, a més de ser bell, ha de ser també bo, i proposava que es consultés el parer dels teòlegs. Arribaren a dir que
“Si viéramos un día aparecer públicamente el monumento a los Héroes, habría llegado el caso de decir a las madres: no acompañéis a vuestras hijas a ver el monumento, porque allí les espera un grave peligro.”
El mateix dia, el diari La Reconquista, portaveu del partit tradicionalista de Tarragona, s'expressava de forma similar, opinant que calia no ofendre “al recato de la población y a la inocencia de la niñez, poniendo al alcance de su vista lo que no tiene necesidad de ver”
.jpg)
Rambla Nova - 22 de setembre de 2021
Vuitanta anys després, hom pot arribar a
trobar inversemblant el contingut d'aquells escrits, però la realitat és que
col·laboraren a fer retardar la instal·lació del monument.
A Madrid, on fins i tot la família reial i
el president del Consell de Ministres havien elogiat l'obra, no comprenien
l'oposició d'un sector de la població de Tarragona i s'oferien a quedar-se
l'escultura a la capital. Francesc Cambó, aleshores ministre d'Hisenda,
s'exclamava irritat:
“Què fa aqueixa gent de Tarragona?. Dieu-los-hi que callin, que no ens posin més en evidència, i que l'admissió del Monument d’en Juli Antoni és ja qüestió d'honor per a Tarragona i per a Catalunya”.
També des de Madrid, Rafael Domènech i Gallissà, crític i historiador d'art, director del Museo Nacio nal de Artes Industriales y Decorativas, i membre de l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, deia que no s'havia de ser més sever, del que ho foren els Papes de Roma amb les pintures de Miquel Àngel a la Capella Sixtina, i «no saquen a relucirla pedibundez que guió la mano de Daniel de Volterra y que ha pasado a la historia con el timbre ridículo de “ll Braguetone, porque esos señores tarraconenses podrán también ser apellidados los 'Braguetoni'”.
A més a més del Tarragona, el Diario de
Tarragona i el setmanari nacionalista republicà Renovación es mostraren també a
favor del monument i de la seva ubicació a la Rambla. L'opinió del setmanari
era que “a l'entorn d'aquesta obra sublim s'han escandalitzat totes les
granotes retrogrades que semblaven somortes entre el llac de l'indiferentisme
ciutadà”.
Rambla Nova - 1 de'octubre de 2021
La campanya va arribar a un punt
culminant, en constituir-se la Junta de Defensa del Pudor de Tarragona que
s'oposava a la instal·lació pública del grup, ja fos al carrer o en qualsevol
lloc tancat de lliure accés. Hi havien també partidaris de col·locar les
figures en una de les sales del Museu Arqueològic, aleshores als baixos de la
Diputació, i alguns altres proposaven la futura plaça de la cruïlla entre la
Rambla, Colom (ara Rovira i Virgili) i la carretera de Castelló (ara Ramon y
Cajal), és a dir: on es troba actualment la Font del Centenari. La mare de
Julio Antonio rebutjava que l'obra restés en un lloc tancat i proposava ocupar
l'espai del monument a Roger de Llúria. Finalment, cal dir que també hi
hagueren ciutadans que es decantaren pel Pla de la Seu, un altre dels dramàtics
escenaris del 1811.
L'any 1923 el cardenal Vidal i Barraquer
va nomenar una comissió de teòlegs i moralistes, perquè dictaminessin sobre
l'aspecte moral de l'escultura, i el resultat fou que no s'ajustava a les
normes de moralitat pública.
El dia 25 d'abril el monument va arribar a
Tarragona i s'instal·là provisionalment al vestíbul de les Cases Consistorials.
Els que es creien “guardians de la moral”
seguiren amb la seva campanya contra la que despectivament qualificaven com una
“estatua de bronce sin valor artístico”, i també trobaren malament que
romangués allí, ja que pensaven que el vestíbul era un “lugar que puede
considerarse como una continuación de la plaza pública, y, por consiguiente, de
fácil acceso a los menores de edad [...]. Esperamos, pues, que se procurará retirarlo a
un lugar no público y más adecuado para evitar este peligro”.
La influència que tenien era tan gran que,
tot i que molta gent havia defensat l'obra", l'escultura passà vuit anys
al vestíbul de l'Ajuntament.
La proclamació de la Segona República portà un seguit de mesures aperturistes en tots els sentits. El 28 de maig de 1931, el nou consistori tarragoní decidí instal·lar el monument a la Rambla, al mateix lloc on s'havia col·locat vint anys abans el primer pedestal, i el 24 de setembre es va fer la inauguració, entremig de discursos de vibrant ardor republicà.
L'escultura quedà col·locada en un pedestal més petit i auster que el del 1911, i la dedicatòria fou també més breu que la primera: “Tarragona / als Herois / de 1811”.
Malgrat la forta oposició al monument per
part dels sectors més conservadors de la ciutat, el 1939 les autoritats
franquistes el varen deixar al seu lloc i es limitaren a “espanyolitzar” la
dedicatòria (...a los Héroes...). En
realitat, la que a Catalunya rebé el nom de “Guerra del Francès”, als textos
oficials de la història d'Espanya, s'anomenà “Guerra de la Independència”, i
representava, per tant, un dels signes d'identitat de l'Estat unitari.
L'any 1979, amb el retorn de la democràcia
a l'Ajuntament, es retornà també al text original en català.
De tots els monuments de Tarragona, el
dedicat als Herois de 1811 és, amb molta diferència, el que més ha tardat de
realitzar-se. Als anys vint, mentre un grup de pressió s'oposava a l'exhibició
d'escultures amb figures nues, habituals a l'art clàssic, la majoria de
ciutadans hi veien el símbol d'aquells que tot ho donaren en defensa de la
llibertat. L'obra té una gran càrrega espiritual i presenta un concepte de
l'heroisme profundament humà, que trencava amb les habituals representacions
del tema; per això els seus detractors també trobaven l'escultura poc identificaria
de la gesta, ja que li mancaven elements de significació bèl·lica. El temps, però, ha donat la raó a l'escultor,
i la gran harmonia de les formes i la greu emoció de serenitat dins la tragèdia
ens han permès conservar, al llarg dels anys, la modernitat d'un monument
impregnat de mediterranisme.
GISBERT i CANES, Joan; Tarragona: escultures, làpides i fonts, Arola, Tarragona, 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada