LA FONT DEL LLORITO

LES FONTS DE TARRAGONA

LA FONT DEL LLORITO

     La localització d'una font natural a la muntanya del Llorito podria remuntar-se, segons els escrits de Lluís Pons d'Icart, a l'època de la dominació romana, ja que en parlar dels aqüeductes que en aquell temps portaven aigua a Tarragona, l'historiador esmenta els de Viñales:  “Y este lugar de Viñales era hazia las Moriscas, [...] y este aqüeducto es sin duda el que venia de la fuente de las Moriscas”.

     La denominació de Font de les Morisques ve del fet que, a l'època dels àrabs, la muntanya del Llorito s'anomenava de les Morisques, perquè aquest indret era lloc d'esbarjo dels governadors, o valís (walis), i els seus harems.

     També s'ha de tenir en compte que tot i que hi podria haver una obra mora, durant la Reconquesta s'atribuïen als àrabs totes les construccions que es trobaven en terra conquerida, encara que fossin d'èpoques anteriors.

     En qualsevol cas, sembla doncs que l'aigua de les Morisques s'havia aprofitat des de temps immemorials i molt probablement també hi hauria hagut alguna mena d'habitatge a l'entorn de la font.  Segons l'historiador José Sánchez Real, que ha estudiat amb profunditat el tema, després de la referència als valís àrabs, tenim documentada al Llibre del Consolat dels anys 1385, 1402 i 1436, la presència d'ermitans a la muntanya, per sobre dels terrenys on hi ha la font.  També s'hi esmenta que el rei Martí l'Humà, havia estat diverses vegades a Tarragona als inicis del segle XV, i conegué l'existència d'una pila molt bella que recollia l'aigua de la font.  En una altra anotació del Llibre del Consolat, figura que el 29 de gener de 1405, el Consell va determinar trametre per mar al Rei la pila que aquest havia demanat.  El professor Sánchez Real opina que l'esmentada pila podria ésser un sarcòfag romà bellament adornat, i reforça la seva opinió, amb algunes cites de Pons d'Icart que podrien fer pensar en restes d'una villae romana que en reconquerir-se Tarragona s'atribuís als àrabs. 

     Si la història de la font es remunta probablement a dos mil anys enrere, la seva importància es fa palesa també al llarg d'aquests dos mil·lennis, sobretot entre els segles XV i XVIII, en els diversos intents de fer portar la seva aigua a Tarragona, per tal de pal·liar la mancança que hi havia a la ciutat.

     La devoció a la Verge de Loreto la va introduir el prevere Pere Mir, després d'un viatge a Gènova per visitar el cardenal Jeroni d'Auria.  L'any 1553 sol·licità al Consell de la Ciutat que se li cedís un terreny sobre la font de les Morisques, per construir una capella dedicada a l'esmentada Mare de Déu.  En el Llibre del Consolat s'anotà Na. Sra. de Lorito, que ben aviat esdevingué Llorito.  El 1740 Pere-Joan Mallol, aleshores propietari del terreny, feu donació als arquebisbes de Tarragona de l'ermita i dels terrenys del seu voltant; fou llavors que es posaren les fites amb l'escut de la Mitra i s'arreglà la font.

     El 1823 l'exèrcit de la Santa Aliança va destruir el santuari i el seu entorn.  A finals del segle es va reparar altre cop la font, però unes dècades després, l'aspecte dels seus voltants mostrava una total deixadesa.  L'any 1927 circularen rumors que les aigües del Llorito no eren potables; es parlà d'una infecció bacteriològica i aparegueren diversos articles a la premsa.  A banda de les anàlisis, els articles publicats reflectien la “fe” que tenien els tarragonins en aquelles aigües, que hom considerava beneficioses per a la salut.  També es reconeixia que l'anàlisi química de la majoria de fonts medicinals d'aleshores, donaria un resultat d'impotabilitat.  Amb el temps, la polèmica passà i els ciutadans seguiren bevent de l'aigua del Llorito.

     Durant molts anys, l'entorn de la font fou un dels llocs d’esbarjo dels tarragonins.  Per aquesta raó, el 1934, l'Ajuntament encarregà a l'arquitecte municipal Josep M. Pujol i de Barberà, un projecte de reforma d'aquell indret, ja que estava en un lamentable estat d'abandonament.  L'arquitecte el va presentar l'any següent i la brigada municipal construí una petita plaça circular, amb uns bancs de pedra al seu voltant.  L'escut antic de Tarragona que hi havia sobre el brollador es va traslladar al  passeig Arqueològic i l'any 1936 l'escultora Teresa Ripoll va fer, sota del nou escut de pedra, un delicat baix-relleu representant a dos infants entre els quals hi havia una petxina adossada, d'on brollava l'aigua.  En realitat és el mateix nen, Josep Maria Millán Carrillo, reproduït 2 vegades.

     Els tarragonins han continuat anant a la muntanya del Llorito, però ja fa anys que la font ha deixat de ser aquell racó bucòlic d'altres èpoques.  Fins fa poques dècades, la font encara conservava la seva fama, però darrerament, el paratge s'ha anat degradant per les accions incíviques d'alguns desaprensius i per un cert abandonament per part dels responsables municipals.  Sobre el que era i podria seguir sent un bell racó de la geografia tarragonina, hom hi veu pintades a les parets i brutícia per terra; l'aigua ha perdut el seu bon gust i la petxina -abans esmentada- ha desaparegut.

Fotografies: 26 de setembre de 2021

GISBERT i CANES, Joan; Tarragona: escultures, làpides i fonts, Arola Editors, 2003.